Excursió a Ossera pel Cortal del Romà.

 

Vam començar la caminada sortint des de Cal Pauet, amb el cel tapat de núvols espessos, i tot i que les previsions no eren bones, sabíem que hi havia la possibilitat que acabés plovent. Aquesta incertesa ens acompanyava des del primer moment, però també donava al paisatge un caràcter més intens. L’aire era fresc i net, ple de l’olor de terra molla i vegetació recent mullada. A mesura que avançàvem, els núvols s’anaven movent lentament entre les carenes, i la llum suau del matí filtrava els contorns dels arbres, donant a tot plegat una sensació de silenci viu i expectació.

El camí s’enfilava des de la masia entre boscos i clarianes, i tot just començàvem a guanyar alçada quan, sota uns roures i entre les fulles humides, vam començar a trobar els primers bolets. Era emocionant veure com els pebrassos sortien en petits grups entre la molsa i el terra enfullat. Aquella descoberta ens va fer alentir el ritme: anàvem mirant a banda i banda del camí, parlant fluix, com si no volguéssim espantar-los. El bosc humit semblava respirar amb nosaltres, i cada nova troballa era una petita alegria compartida. La presència de bolets en aquell entorn tan viu feia evident que la muntanya estava en plena activitat.

El Cortal del Romà aparegué davant nostre com una figura de pedra amb les parets enrunades, que conservaven encara un aire antic i carregat de memòria. Davant del cortal hi pasturaven algunes vaques amb tranquil·litat, ajagudes o remenant entre l’herba tendra. Aquells prats havien estat temps enrere camps de conreu, s’hi havien plantat patates durant dècades. Ho sabíem no només pel record oral que ens explicava la padrina, sinó pels forats de pedra que encara es conserven, excavats expressament per guardar-hi les patates i mantenir-les fresques i protegides durant mesos. Aquells dipòsits, ara coberts de fulles i herba, encara es veuen entre el sotabosc, com testimonis muts d’una vida agrícola persistent.

Continuant la ruta cap a Ossera, el camí es feia més estret i costerut en alguns punts, i travessava una zona més ombrívola i humida. Aquí, sota les alzines i roures, vam trobar rogets de roure, amb el seu característic barret vermell i la carn espessa, que destacaven entre la molsa i els brucs. També vam trobar lletragues, aquells falsos rovellons que a primera vista podrien confondre’s amb els bons, però que no són comestibles i poden arribar a ser tòxics si es mengen. El contrast entre el roig viu dels rogets i el to ataronjat fosc de les lletragues ens va fer aturar més d’una vegada a observar-los de prop. Vam comentar les diferències, repassant mentalment les característiques que ens havien ensenyat o que havíem après per evitar confusions. Aquesta observació acurada, gairebé com un joc, afegia una dimensió educativa a la ruta, i ens feia sentir més connectats amb el paisatge.

En un punt més baix del camí, vam arribar al torrent d’Ossera. Sabíem que les pluges recents havien estat generoses, però en arribar-hi, vam trobar-nos amb un llit de torrent completament sec. Les pedres, tot i estar encara una mica humides, no deixaven pas córrer cap fil d’aigua. El silenci que s’hi respirava era dens, i gairebé podíem imaginar el murmuri que s’hi devia sentir feia pocs dies, quan l’aigua hi circulava viva. En seguir el curs sec una estona, vam topar amb una bassa antiga, amagada entre els joncs i les bardisses. Allà sí que hi havia vida. El petit estany natural estava ple de granotes que saltaven a l’aigua al nostre pas i culleretes nedant en grups entre les algues, creant petites onades a la superfície. Ens vam quedar quiets una bona estona, observant aquest univers tan diferent, íntim i ple de moviment. Aquell racó, tot i la manca d’aigua al torrent, continuava sent un refugi per moltes espècies.

També al llarg de la caminada vam veure alguns excrements i petjades d’animals salvatges, cosa que ens feia pensar en la gran activitat de fauna que hi havia en aquell entorn. Un d’aquests excrements, en particular, semblava de guineu: contenia els pinyols d’un cirerer silvestre que hi havia una mica més enllà del camí. Aquest detall ens va fer pensar en com els animals aprofiten els recursos del bosc i en la connexió invisible entre les espècies i el territori. A més, vam ser acompanyats per una gran quantitat d’insectes, especialment papallones de diferents tons i colors —blaus, blancs, blancs i negres, taronges i grocs, entre altres—, així com abelles i alguna Zygaena que volaven amb lentitud sobre les flors dels prats florits, afegint moviment i color a l’ambient.

Quant ja arribàvem a Ossera, vam fer una petita parada per beure una mica d’aigua freda que portàvem a la motxilla. Just en aquell moment, va aparèixer una papallona tigre i va passar volejant molt a prop nostre. Era preciosa, amb aquelles ales negres plenes de ratlles blanques que semblaven pintades a mà. Sense pressa, es va aturar just unes flors que teniem al davant, com si volgués saludar-nos o fer-nos partícips del seu vol. Però de cop, com si s’hagués espantat o hagués notat la nostra presència, va obrir del tot les ales i ens va ensenyar aquell color taronja intens que normalment té amagat. Era com una mena d’avís, un senyal que només treu quan se sent en perill. Ens vam quedar quiets, en silenci, admirant aquell instant breu i màgic, meravellats per la bellesa discreta però poderosa de la natura.

Al cap d’una hora i mitja de començar l’excursió vam arribar a Ossera, el poble ens va rebre amb la seva calma habitual. No hi havia gaire moviment, i els carrers de pedra, les cases silencioses i les olors d’herbes creaven una atmosfera pausada i acollidora. Ens vam asseure una estona a la font que hi ha al costat de l’església, vam menjar una mica i vam comentar tot el que havíem vist fins llavors. Ens sentíem afortunats per poder gaudir d’aquell paisatge tan viu i tan ple de petits detalls.

Per tornar a Cal Pauet vam decidir baixar pel camí vell passant per Maderm, travessant de nou boscos i prats antics. Aquest tram, igual que l’anada, ens va seguir regalant sorpreses. Tornàrem a trobar pebrassos en diverses clarianes, i de manera esporàdica, entre la pinassa i les molses humides, hi tornaren a aparèixer rogets, d’un vermell intens que contrastava amb els verds foscos del bosc. També vam descobrir una mena de forat gran sota d’un arbre proper. Sembla que aquell refugi podria ser la llar d’algun animal del bosc, un lloc secret on amagar-se i protegir-se. Ens va fascinar imaginar quines criatures podrien viure allà, aprofitant aquella ombra i protecció que els ofereix la natura.

Quan vam arribar a Maderm, els núvols ja tapaven tot el cel i es notava una mena de silenci natural, trencat pel cant d’alguns ocells amagats entre les branques dels arbres. Continuant el camí, seguíem amb la companyia d’aquelles papallones constants i incansables que semblaven seguir-nos durant tot el trajecte.

Just quan arribàvem de nou a Cal Pauet, van començar a caure les primeres gotes, suaus però persistents, com si el cel hagués estat esperant pacientment que arribéssim a casa. Un cop dins, va començar a ploure a bots i barrals, amb una força que feia retrunyir les teulades i omplia de remor l’aire de la vall. Des de la finestra, observàvem els camps mullant-se ràpidament i els camins convertint-se en rierols, amb una sensació de refugi i satisfacció. Aquella pluja final era com una cloenda perfecta a una jornada plena de natura, descobertes i calma, en què havíem tingut la sort d’explorar un paisatge viu, canviant i profundament arrelat a la terra.

Hogna radiata ( L'aranya Llop )

 

L’aranya llop es troba en aquesta fotografia; està molt ben camuflada. A veure si la hi podeu trobar.

Nom científic: Hogna radiata.

Família: Lycosidae.

Aquest cap de setmana, mentre feia una excursió per la Vall de la Vansa, vaig descobrir un animal molt curiós i fascinant: una aranya llop. És un aràcnid força impressionant, i la que vaig veure feia uns 5 centímetres de llargada, comptant les potes. Em va sorprendre com es camuflava perfectament entre l’herba seca i les pedres del terra. El seu cos, de color marró i recobert de petits pèls, li permet mimetitzar-se amb el paisatge i passar desapercebuda tant per les seves preses com pels depredadors.

Les aranyes llop tenen vuit potes llargues i robustes, que utilitzen per moure’s ràpidament pel terra. A diferència d’altres aranyes, no construeixen teranyines per atrapar aliment, sinó que cacen activament. Justament per aquest comportament se les anomena “aranyes llop”: perquè, igual que els llops, no esperen quietes, sinó que persegueixen i atrapen les seves preses amb rapidesa i precisió.

Disposen de vuit ulls repartits en tres files, cosa que els proporciona una visió excel·lent. També tenen uns pèls molt sensibles a les potes que detecten vibracions i moviments del terra, la qual cosa les ajuda a localitzar les seves preses amb precisió. Quan en detecten una, s’hi acosten sigil·losament i salten sobre ella per capturar-la amb les seves potents mandíbules.

Com molts aràcnids, les aranyes llop tenen verí, que utilitzen per immobilitzar les seves preses. Tot i això, no són perilloses per a les persones. Si es veuen acorralades, poden mossegar, i el dolor seria similar al d’una picada de vespa, però el seu verí no representa un risc greu per a la salut humana.

Aquestes aranyes viuen en zones seques i assolellades, com prats, clarianes de bosc, marges de camins o terrenys pedregosos, com els de la Vall de la Vansa. En aquesta espècie hi ha mascles i femelles. Les femelles són més grans i mostren un comportament molt protector: porten el sac d’ous enganxat al cos, i quan neixen les cries, se les carreguen a l’esquena fins que són capaces de sobreviure soles. Els mascles, més petits, tenen com a principal objectiu trobar parella.

Va ser molt fascinant observar una aranya així en el seu hàbitat natural. Aquesta experiència em va fer reflexionar sobre com fins i tot els éssers vius més petits poden tenir una vida complexa i unes estratègies de supervivència molt elaborades. La natura, fins i tot a petita escala, és plena de sorpreses que val la pena descobrir i respectar.