El Peu
de rata blanc es un bolet petit que creix sota els pins en llocs humits i sobre
tot en llocs amb molsa, el tronc es fi
del qual hi surten diverses ramificacions. Te un color blanquinós i un suau
olor anisat. Es tracta d’un bolet molt
amarg, per tant no es comestible ja que
pot produir molt mal de panxa i fortes diarrees.
El peu de rata blanc es molt fàcil
de distingir del peu de rata groc (un bolet comestible molt més gran i robust
).
A la tardor quan es l’ època dels bolets, A la vall de la Vansa hi abunden els mollerics o també coneguts per la gent de l’indret com a “ bolet de bou ”. Se’n fan a rengleres igual que els bolets d’ovella.
El
Molleric es un bolet amb el barret, de entre 4 i 10 cm, de color marronós i amb
una mucositat viscosa, sobretot quan hi ha humitat. Es caracteritza perquè sota d'aquest barret
llefiscós hi ha com una mena d'esponja de
color groguenca. El seu tronc també es
robust i de color groc.
Es
tracta d'un bolet comestible però amb molt poc valor culinari perquè, igual que
la llengua de bou i els bolets d'ovella, es bastant amargant i no sembla tenir
cap gust.
Per
cuinar-lo es millor fer-ho amb els bolets petits ja que son menys amargants que
els grans. Primer s'ha de treure la pela marró del barret, després s'ha de
treure l'esponja groga que hi ha a sota i finalment s'ha de rascar una mica el
tronc amb un ganivet per treure-li el color groguenc. Un cop fet això ja es pot cuinar a la paella
amb una picada d'all, julivert, pebre i
sal.
La llengua de bou es un bolet relativament freqüent el qual acostuma a sortir en grans grups
durant la tardor i l’hivern, i si no es produeixen glaçades fortes, pot
continuar naixent al llarg del desembre sota dels pins ( especialment pi blanc
i pi roig ).
Es un bon comestible i dins del grup de les llengües de
bou, aquesta variant de color blanc es l’ espècie més apreciada.
El barret es aplanat, irregularment arrodonit i de color
blanquinós. Fa entre 5 i 10 cm de diàmetre i es torna amb un to groguenc quant
envelleix.
L’himeni el trobem a la part de sota del barret i està
cobert amb abundants agulles denses de color blanquinós o brú. En aquestes
agulletes hi trobem les espores del bolet i, per tant, estaria bé que quan
l'agaféssim, el netegéssim allà mateix fent caure les agulles al terra del
bosc, així facilitarem que aquest es torni a reproduir altra vegada.
Al ser un bolet amb un punt d’amargor, es recomana
bullir-lo abans de cuinar-lo. Un cop bullit es treu de l’olla i es pot posar a
la paella amb una picada d’all, julivert, sal i pebre. També es bastant
apreciat per fer arròs de carn i verdures.
Segons
Wikipedia:
“ Un bolet de soca
és el nom comú que es dona a aquell bolets pertanyents a la classe artificial
dels “ Afil.loforals ” que creixen sobre la fusta viva o morta d’un arbre o
arbust.
Apareixen en els arbres vius quan aquests ja estan
debilitatsper alguna cosa com pot ser una secada, una inundació, un incendi,
arbres atacats per insectes. I en fusta ja morta la presència dels carpòfors és
el símptoma visible d’una infestació prèvia pel fong que encara no s’havia
evidenciat.
Els bolets de soca poden pertànyer a molts gèneres entre ells Polyporus, Fomes, Laetiporus, Ganoderma i Phellinus ".
Les fotografies es van realitzar a la tardor, al mes de Novembre.
El bolet Phellodon niger també conegut com “ dent negre ” o “ bolet d’agulles negres ”, és un fong no comestible que neix a la tardor al costat dels pins. Te un barret negre i el tronc amb forma d’embut. Igual que la llengua de bou, l’ himeni el trobem a la part de sota del barret format amb un munt d’agulletes.
DOLMEN DE “ COLLDARNAT ”.
Agafant la
carretera de Sorribes de La Vansa LV-4001, passant per la zona de “La
Barceloneta ” i continuant corbes amunt direcció a Muntant de Tost, arribem a
un clar on hi ha el caminet que ens porta al deshabitat poble de Colldarnat. El dolmen es una mica complicat de trobar si
no se sap on estar. No es troba al poble
ni al costat de l’Ermita, sinó una mica més amunt del camí que trenca cap al
poble. Aparquem el cotxe just al costat
de la carretera LV-4001 al costat del cartell de Colldarnat i continuem caminant
carretera amunt direcció a Muntant, a
uns 30 metres la carretera asfaltada s’acaba convertint-se en un camí de
pedres, seguim caminant per aquest camí uns 100 metres amunt aproximadament. Aleshores deixem el camí i pugem muntanya a
través per la part de l’esquerra durant uns 50 metres fins arribar a dalt del
turonet on hi ha un clar. Allí es troba el dolmen de Colldarnat.
No es un dolmen complert, sinó que esta mig
ensorrat, tot i així continua tenint l’encant d’una construcció mil·lenària que
roman immòbil amb el pas del anys. El dolmen fou excavat al voltant de 1917 pel
Mossèn Joan Serra i Vilaró i el va documentar al seu llibre “La civilització
megalítica a Catalunya” pàgina 251-253. Els objectes que s’hi van trobar es van
portar al museu de Solsona on encara hi estan exposats i vaig poder fotografiar.
A continuació faig una còpia literal del text que hi ha escrit i documentat al llibre, abans citat, de Joan Serra i Vilaró:
Pàgina 251:
“ 97.-Muntant. Tarter de Coll d’Arnat ( fig.326 ).- Coll D’Arnat es un
llogaret de vint edificis amb setze habitants, sufragània de muntant, d’on
dista uns quatre quilòmetres, i pertany al municipi de Lavança. El megalit que
ens ocupa està a uns 100m a Ponent sobre la serra, l’extrem E. de la qual
domina la localitat.
En veure’l, produeix l’efecte d’un munt
de roques, caigudes les unes sobre les altres. La coberta devia ésser enorme
encara que la cambra no fos molt gran, la qual cosa era comuna en aquesta mena
de megalits.
En l’adjunt gravat mostrem la planta (
fig.327 ) i la secció longitudinal ( fig.328 ), i hem numerat les pedres per a
sa millor descripció. La 1 i la 4 són fragments de les testeres que romanen en
el lloc corresponent, però són mutilades en llur elevació. La 1 te 1m 00 de
llarg per 0m 51 d’alt i 0m11 de gruix, i la 2 , 0m 50, 0m 32 des de sota la
llosa plana ( no miràrem si penetrava més en fons ) i 0m 15, respectivament.
Les 2 i 3 semblen trossos de les lloses
laterals N. La 2 té 0m36 de llarg i 0m54 la 3, tenint ambdues una gruixària de
0m16 i una alçària de 0m45.
Les 5 i 6 són les lloses laterals S. La
6 té 1m56 de llarg per 1m07 d’alt ( des del pla superior de la llosa 7 ) i 0m32
en sa major gruixària. La 5, de 0m65 de llarg, per 0m15 de gruix, té 0m42
d’elevació ( comptant des del mateix pla que l’anterior ). Sobre ambdues
descansen, a manera d’hemidolmen, les lloses de la coberta 8, 9, 10 i 11. La 9
no caldria comptar-la-hi, car es un fragment de la 8, el qual té 40 per 69
centímetres. Per l’altre extrem s’apoien al sòl.
La 10, la major llargària de la qual és
de 1m19 amb un gruix de 0m15, podria haver estat una de les lloses laterals N.
que, en desplomar-se, quedés apoiada amb la pedra 6.
La pedra 7 enllosa el sòl del megalit.
L’ésser en una carena fa suposar que les
pedres del túmul les devien fer rodolar a banda i banda en les antigues
excavacions. Algunes encara hi romanen.
El material que ens ha proporcionat la
seva excavació consisteix en un petit fragment de terrissa molt grollera, plena
de pedruscall, d’un gruix de 2 centímetres. L’altra ceràmica obeeix a les
formes típiques d’aquests megalits, com ho palesa el fragment la secció del
qual reproduïm ( fig. 329 ). El vas del qual era aquest fragment, tenia ansa.
Un altre fragment que reprodueix la
figura 330 té ornamentacions profundament incises. Pertany a la boca del vas.
També hi trobàrem un gra de collar de
pedra i una agulla de metall de 40mm. de llarg, de secció en quadre, puntada de
cada extrem. De l’anàlisi d’aquesta agulla n’han resultat 11,1% d’estany i 88,1% d’aram.”
__________________________________________
Fins aquí el
final d’aquesta publicació referent al dolmen de Colldarnat.
No se de quin tipus de sargantana es tracta, pot ser la ibèrica, la roquera, etc. La vaig trobava al costat d' una de les parets de la casa.
La cua del rèptil és molt llarga i el cap sembla que té un color més verdós que la resta del cos.
TRICHOLOMA BATSCHII - Bolets d’ovella -.
No comestible - comestible -
Anys enrere, la gent de la vall, sí que el solia recol·lectar i l’utilitzava en
estofats. No era un bolet molt gustos sinó molt estopenc que en moments de mancança donava un gust
diferent als guisats. Tot i no ser un
bolet apreciat, la gent li donava una
sortida econòmica, el pelaven, el tallaven
a trossets i els assecaven penjant-los amb cordills. Quan ja estaven secs els
venien dient que eren moixernons, un bolets molt apreciats i comestibles excel·lents.
Avui en dia, els bolets d’ovella no son molt
apreciats pels boletaires perquè son molt amargs i no es fan servir culinàriament.
A casa nostra, encara agafem bolets d’ovella i els
pelem i assequem per quan fem conill o pollastre al forn ajuntant-los amb fredolics o rovellons. Cal dir que els bolets
d’ovella s’han de posar amb aigua una ½ hora o ¾ abans de cuinar-los i anar canviant l’aigua de
tant en tant per tal de que perdin amargor i picantor.
A continuació poso algunes fotografies on es veu com preparem els bolets d’ovella
per assecar-los. Un cop secs i deshidratats els guardem amb pots de vidre igual
que els camagrocs.
