Heterogynis penella ( Oruga )

 Heterogynis penella ( Oruga )

Fotografia de la papallona obtingula de la web: gorosti- guia visual de la biodiversidad de Navarra.

Una petita joia de la Vall de la Vansa: l'eruga de Heterogynis penella

Durant un passeig per la Vall de la Vansa, als voltants de Cal Pauet, vaig tenir la sort de trobar una petita eruga molt especial: la de Heterogynis penella. Tot i passar fàcilment desapercebuda, aquesta espècie és una de les curiositats més singulars dels nostres boscos i prats de muntanya.

Heterogynis penella és un petit lepidòpter propi del sud d'Europa que viu principalment en zones obertes, assolellades i seques. És habitual trobar-lo en prats, clarianes de bosc, matollars i vessants de mitja muntanya, on creixen les plantes de les quals s'alimenten les seves erugues. La Vall de la Vansa, amb la seva diversitat de paisatges i la bona conservació dels seus hàbitats, ofereix unes condicions ideals perquè aquesta espècie hi prosperi.

Durant la fase d'eruga, s'alimenta principalment de les fulles de diverses plantes herbàcies i arbustives de baixa alçada. Gràcies a aquesta alimentació, va acumulant les reserves d'energia necessàries per afrontar la transformació més extraordinària del seu cicle vital.

Quan ha completat el seu desenvolupament, l'eruga fila un petit capoll sedós on es transforma en crisàlide. A l'interior d'aquest embolcall aparentment immòbil té lloc una metamorfosi completa: els teixits de l'eruga es reorganitzen fins a donar lloc a l'insecte adult. Aquest procés pot durar diverses setmanes, segons les condicions ambientals.

L'adult és una petita papallona nocturna de la família dels heterogínids, amb un marcat dimorfisme sexual. Els mascles tenen ales ben desenvolupades, són de color fosc i volen activament durant el dia buscant les femelles. En canvi, les femelles són molt diferents: pràcticament no tenen ales i romanen sobre la vegetació o molt a prop del capoll d'on han emergit. Aquesta característica és força excepcional entre les papallones i arnes europees.

La reproducció és igualment curiosa. Les femelles alliberen feromones que els mascles detecten des de certa distància. Després de l'aparellament, la femella diposita els ous sobre o prop de les plantes que serviran d'aliment a les futures erugues. Quan els ous eclosionen, les petites erugues comencen immediatament a alimentar-se i inicien un nou cicle.

El cicle de vida de Heterogynis penella consta de quatre etapes ben diferenciades: ou, eruga, crisàlide i adult. La major part de la seva vida transcorre en forma d'eruga, mentre que l'etapa adulta és molt curta i està dedicada gairebé exclusivament a la reproducció. Segons les condicions climàtiques de cada zona, normalment presenta una única generació anual.

Trobar una eruga de Heterogynis penella és un recordatori de la gran biodiversitat que amaga la Vall de la Vansa. Espècies discretes com aquesta tenen un paper important en els ecosistemes de muntanya i ens mostren fins a quin punt la conservació dels prats, els matollars i els boscos oberts és essencial per mantenir la riquesa natural del nostre territori. Cada passejada pot convertir-se en una oportunitat per descobrir petits tresors que, malgrat la seva mida, expliquen grans històries sobre la natura que ens envolta.

 

MELITAEA CINXIA ( Oruga )

 MELITAEA CINXIA ( Oruga )

Fotografía de la papallona obtinguda d' internet, web: Thewildepisode. com

L'eruga de Melitaea cinxia: un petit tresor de la Vall de la Vansa

Durant una sortida pels voltants de Cal Pauet, a la Vall de la Vansa, vaig tenir l'oportunitat de fotografiar l'eruga de Melitaea cinxia, coneguda popularment com la donzella de les plantatges. Aquesta papallona és una espècie característica dels prats florits i dels espais oberts de muntanya, on encara es conserva una gran riquesa de flora i fauna.

Hàbitat.

Melitaea cinxia viu principalment en prats secs, pastures, clarianes de bosc i vessants assolellats, des de les planes fins a zones de mitjana muntanya. La Vall de la Vansa ofereix unes condicions ideals per a aquesta espècie gràcies a la combinació de prats naturals, marges florits i una gestió tradicional del paisatge que afavoreix una elevada biodiversitat.

Alimentació.

Les erugues s'alimenten gairebé exclusivament de les fulles de diverses espècies de plantatge (Plantago lanceolata i altres espècies del gènere Plantago) i, en alguns indrets, també poden consumir plantes del gènere Veronica. Les papallones adultes, en canvi, s'alimenten del nèctar de nombroses flors silvestres, contribuint així a la pol·linització de moltes espècies vegetals.

Cicle de vida

La femella diposita els ous en grups a la part inferior de les fulles de la planta nutrícia. Quan neixen, les erugues viuen durant un temps de manera gregària, construint un petit niu de seda que les protegeix dels depredadors i de les inclemències del temps.

Amb l'arribada de la tardor entren en una fase de repòs hivernal dins d'aquest refugi. A la primavera reprenen l'activitat, continuen alimentant-se fins a completar el seu desenvolupament i després formen una crisàlide. Al cap d'unes setmanes emergeix la papallona adulta, que normalment vola entre els mesos de maig i juliol, segons l'altitud i les condicions climàtiques.

Reproducció

Després de l'aparellament, la femella selecciona acuradament les plantes nutrícies més adequades per assegurar la supervivència de la seva descendència. La disponibilitat d'aquestes plantes és essencial perquè les erugues puguin completar el seu desenvolupament, fet que converteix aquesta espècie en un bon indicador de la qualitat ecològica dels prats.

Importància per a la biodiversitat

Malgrat la seva petita mida, Melitaea cinxia té un paper molt important en els ecosistemes. Les papallones adultes actuen com a pol·linitzadores, afavorint la reproducció de moltes plantes silvestres. Alhora, tant les erugues com els adults formen part de la dieta d'ocells, rèptils, aranyes i altres insectes, contribuint a mantenir l'equilibri de les cadenes alimentàries.

A més, aquesta espècie és considerada un bioindicador de la salut dels prats naturals. La seva presència indica que l'hàbitat conserva una bona diversitat de plantes i que les pràctiques agrícoles i ramaderes encara són compatibles amb la conservació de la natura. En canvi, l'abandonament dels prats, la intensificació agrícola o la desaparició de les plantes nutrícies poden provocar un ràpid declivi de les seves poblacions.

La fotografia d'aquesta eruga als voltants de Cal Pauet és, per tant, molt més que una simple observació naturalista: és el testimoni de la riquesa biològica de la Vall de la Vansa i de la importància de preservar aquests paisatges perquè continuïn essent refugi d'espècies tan fascinants com Melitaea cinxia.

Esquirol Vermell (Sciurus vulgaris)

 

El passat mes d’abril, durant una excursió pels voltants de Cal Pauet de la Vansa, em vaig dedicar a fotografiar insectes i papallones aprofitant els primers dies de bon temps de la primavera. Mentre observava la natura amb la càmera a les mans, vaig tenir la sort de veure un esquirol vermell que es desplaçava àgilment saltant d’arbre en arbre.

Ràpidament vaig agafar la càmera i vaig poder fer-li algunes fotografies abans que desaparegués entre les capçades de les alzines. Va ser un moment molt especial, ja que no és gaire habitual poder observar aquests animals durant prou temps com per retratar-los amb calma.

L’experiència va ser especialment gratificant i, alhora, una mica sorprenent. Sempre que havia vist esquirols anteriorment, es movien amb tanta rapidesa que no havia tingut temps de fotografiar-los. Aquesta vegada, en canvi, vaig poder gaudir de la seva presència durant uns instants i emportar-me un bon record d’una trobada inesperada en plena natura de la Vall de la Vansa.

L’esquirol comú o esquirol vermell (Sciurus vulgaris)

L’esquirol comú, també conegut com a esquirol vermell, és un dels mamífers més coneguts dels boscos europeus. Es tracta d’un petit rosegador àgil i actiu que destaca per la seva llarga cua peluda i per la seva gran habilitat per moure’s entre els arbres. A Catalunya és una espècie autòctona i força habitual en moltes zones forestals.

Característiques principals

L’esquirol vermell té un cos esvelt i lleuger, adaptat a la vida arborícola. La seva característica més visible és la cua llarga i espessa, que li serveix per mantenir l’equilibri quan corre per les branques i quan fa grans salts entre arbres.

La longitud del cos sol variar entre els 19 i els 25 centímetres, mentre que la cua pot mesurar entre 15 i 20 centímetres addicionals. El seu pes acostuma a situar-se entre els 250 i els 400 grams, tot i que pot variar segons l’època de l’any i la disponibilitat d’aliment.

Les seves potes posteriors són més llargues i fortes que les anteriors, cosa que li permet saltar amb gran facilitat. També disposa d’ungles afilades que l’ajuden a enfilar-se pels troncs i les branques.

Per què és de color vermell?

El color rogenc o vermellós del seu pelatge és el tret que li dona el nom comú. Aquest color és degut a factors genètics i a la presència de pigments anomenats melanines. Tot i això, no tots els exemplars tenen exactament la mateixa tonalitat. Segons la regió i l’estació de l’any, el pelatge pot variar des d’un vermell intens fins a tonalitats marronoses o fins i tot gairebé negres.

A l’hivern, el pelatge es torna més dens i espès per protegir-lo del fred. Durant aquesta època també solen aparèixer uns característics plomalls de pèl a les puntes de les orelles.

On viu?

L’esquirol comú habita principalment en boscos de coníferes, fagedes, rouredes i boscos mixtos. Necessita zones amb abundància d’arbres, ja que passa gran part de la seva vida a les capçades.

La seva distribució abasta bona part d’Europa i també diverses regions d’Àsia. A la península Ibèrica es troba en nombroses àrees forestals, especialment a les zones muntanyoses i humides.

És comú als Pirineus catalans?

Sí. L’esquirol vermell és una espècie força comuna als Pirineus catalans. Es pot observar en boscos de pi roig, pi negre, avetoses i fagedes. Les seves poblacions són especialment abundants en zones ben conservades amb una gran presència d’arbres productors de pinyes i altres fruits forestals.

Tot i que sovint és difícil de veure perquè és molt ràpid i desconfiat, la seva presència es detecta fàcilment per les restes de pinyes rosegades que deixa al peu dels arbres.

Alimentació

L’esquirol és principalment herbívor, encara que la seva dieta és força variada. S’alimenta sobretot de:

• Llavors de coníferes.
• Pinyons.
• Nous i avellanes.
• Gla.
• Castanyes.
• Fruits silvestres.
• Bolets.
• Brots i gemmes d’arbres.

De manera ocasional també pot consumir insectes, ous d’ocells o petits invertebrats.

Durant la tardor acostuma a emmagatzemar aliments enterrant-los en diferents amagatalls. Aquesta reserva li permet disposar de menjar durant els mesos més freds de l’any.

Els seus nius

Els esquirols construeixen nius esfèrics anomenats drais. Aquests nius es troben generalment a les branques altes dels arbres o a les bifurcacions dels troncs.

Per construir-los utilitzen branquetes, fulles seques, molsa, herba i escorça. L’interior és molt confortable i està recobert de materials tous que ajuden a mantenir la calor.

Un mateix individu pot disposar de diversos nius dins del seu territori, que utilitza alternativament segons les condicions meteorològiques o per evitar depredadors.

Salta d’arbre en arbre?

Sí. Aquesta és una de les seves habilitats més sorprenents. L’esquirol vermell és capaç de fer salts de diversos metres entre branques i arbres propers. La seva cua actua com un timó que li permet corregir la trajectòria durant el salt i mantenir l’equilibri quan aterra.

També pot baixar pels troncs de cap per avall gràcies a les seves urpes corbades, una habilitat que pocs mamífers comparteixen.

Reproducció

L’època de reproducció acostuma a produir-se entre finals de l’hivern i l’estiu. En anys favorables, una femella pot tenir dues ventrades.

Després d’una gestació d’uns 38 dies, neixen entre 2 i 6 cries, encara que el nombre pot variar. Les cries neixen cegues, sense pèl i completament dependents de la mare.

Durant les primeres setmanes romanen al niu. Cap als dos mesos ja comencen a explorar l’exterior i, després d’uns quants mesos més, esdevenen independents.

Depredadors i amenaces

Entre els seus principals depredadors hi ha:

• Les martes.
• Les guineus.
• Diverses aus rapinyaires, com els astors i les àligues.
• Alguns gats domèstics en zones properes als nuclis habitats.

La destrucció dels boscos i la fragmentació dels hàbitats també poden afectar les seves poblacions.

Curiositats

• Pot girar els turmells gairebé 180 graus per enfilar-se i baixar dels arbres amb facilitat.
• La seva cua representa gairebé la meitat de la seva longitud total.
• No hiberna durant l’hivern, tot i que redueix l’activitat en dies molt freds.
• Té una excel·lent memòria espacial que l’ajuda a localitzar bona part dels aliments que ha enterrat.
• Les pinyes rosegades pels esquirols tenen una forma característica que permet identificar-ne la presència.

Un habitant emblemàtic dels boscos

L’esquirol vermell és un dels animals més simpàtics i representatius dels boscos catalans. La seva agilitat, la seva cua espectacular i els seus salts acrobàtics el converteixen en una espècie fascinant. Als Pirineus catalans i en moltes altres masses forestals de Catalunya continua sent un element important dels ecosistemes forestals, on contribueix a la dispersió de llavors i a la regeneració dels boscos.

Excursió a Ossera pel Cortal del Romà.

 

Vam començar la caminada sortint des de Cal Pauet, amb el cel tapat de núvols espessos, i tot i que les previsions no eren bones, sabíem que hi havia la possibilitat que acabés plovent. Aquesta incertesa ens acompanyava des del primer moment, però també donava al paisatge un caràcter més intens. L’aire era fresc i net, ple de l’olor de terra molla i vegetació recent mullada. A mesura que avançàvem, els núvols s’anaven movent lentament entre les carenes, i la llum suau del matí filtrava els contorns dels arbres, donant a tot plegat una sensació de silenci viu i expectació.

El camí s’enfilava des de la masia entre boscos i clarianes, i tot just començàvem a guanyar alçada quan, sota uns roures i entre les fulles humides, vam començar a trobar els primers bolets. Era emocionant veure com els pebrassos sortien en petits grups entre la molsa i el terra enfullat. Aquella descoberta ens va fer alentir el ritme: anàvem mirant a banda i banda del camí, parlant fluix, com si no volguéssim espantar-los. El bosc humit semblava respirar amb nosaltres, i cada nova troballa era una petita alegria compartida. La presència de bolets en aquell entorn tan viu feia evident que la muntanya estava en plena activitat.

El Cortal del Romà aparegué davant nostre com una figura de pedra amb les parets enrunades, que conservaven encara un aire antic i carregat de memòria. Davant del cortal hi pasturaven algunes vaques amb tranquil·litat, ajagudes o remenant entre l’herba tendra. Aquells prats havien estat temps enrere camps de conreu, s’hi havien plantat patates durant dècades. Ho sabíem no només pel record oral que ens explicava la padrina, sinó pels forats de pedra que encara es conserven, excavats expressament per guardar-hi les patates i mantenir-les fresques i protegides durant mesos. Aquells dipòsits, ara coberts de fulles i herba, encara es veuen entre el sotabosc, com testimonis muts d’una vida agrícola persistent.

Continuant la ruta cap a Ossera, el camí es feia més estret i costerut en alguns punts, i travessava una zona més ombrívola i humida. Aquí, sota les alzines i roures, vam trobar rogets de roure, amb el seu característic barret vermell i la carn espessa, que destacaven entre la molsa i els brucs. També vam trobar lletragues, aquells falsos rovellons que a primera vista podrien confondre’s amb els bons, però que no són comestibles i poden arribar a ser tòxics si es mengen. El contrast entre el roig viu dels rogets i el to ataronjat fosc de les lletragues ens va fer aturar més d’una vegada a observar-los de prop. Vam comentar les diferències, repassant mentalment les característiques que ens havien ensenyat o que havíem après per evitar confusions. Aquesta observació acurada, gairebé com un joc, afegia una dimensió educativa a la ruta, i ens feia sentir més connectats amb el paisatge.

En un punt més baix del camí, vam arribar al torrent d’Ossera. Sabíem que les pluges recents havien estat generoses, però en arribar-hi, vam trobar-nos amb un llit de torrent completament sec. Les pedres, tot i estar encara una mica humides, no deixaven pas córrer cap fil d’aigua. El silenci que s’hi respirava era dens, i gairebé podíem imaginar el murmuri que s’hi devia sentir feia pocs dies, quan l’aigua hi circulava viva. En seguir el curs sec una estona, vam topar amb una bassa antiga, amagada entre els joncs i les bardisses. Allà sí que hi havia vida. El petit estany natural estava ple de granotes que saltaven a l’aigua al nostre pas i culleretes nedant en grups entre les algues, creant petites onades a la superfície. Ens vam quedar quiets una bona estona, observant aquest univers tan diferent, íntim i ple de moviment. Aquell racó, tot i la manca d’aigua al torrent, continuava sent un refugi per moltes espècies.

També al llarg de la caminada vam veure alguns excrements i petjades d’animals salvatges, cosa que ens feia pensar en la gran activitat de fauna que hi havia en aquell entorn. Un d’aquests excrements, en particular, semblava de guineu: contenia els pinyols d’un cirerer silvestre que hi havia una mica més enllà del camí. Aquest detall ens va fer pensar en com els animals aprofiten els recursos del bosc i en la connexió invisible entre les espècies i el territori. A més, vam ser acompanyats per una gran quantitat d’insectes, especialment papallones de diferents tons i colors —blaus, blancs, blancs i negres, taronges i grocs, entre altres—, així com abelles i alguna Zygaena que volaven amb lentitud sobre les flors dels prats florits, afegint moviment i color a l’ambient.

Quant ja arribàvem a Ossera, vam fer una petita parada per beure una mica d’aigua freda que portàvem a la motxilla. Just en aquell moment, va aparèixer una papallona tigre i va passar volejant molt a prop nostre. Era preciosa, amb aquelles ales negres plenes de ratlles blanques que semblaven pintades a mà. Sense pressa, es va aturar just unes flors que teniem al davant, com si volgués saludar-nos o fer-nos partícips del seu vol. Però de cop, com si s’hagués espantat o hagués notat la nostra presència, va obrir del tot les ales i ens va ensenyar aquell color taronja intens que normalment té amagat. Era com una mena d’avís, un senyal que només treu quan se sent en perill. Ens vam quedar quiets, en silenci, admirant aquell instant breu i màgic, meravellats per la bellesa discreta però poderosa de la natura.

Al cap d’una hora i mitja de començar l’excursió vam arribar a Ossera, el poble ens va rebre amb la seva calma habitual. No hi havia gaire moviment, i els carrers de pedra, les cases silencioses i les olors d’herbes creaven una atmosfera pausada i acollidora. Ens vam asseure una estona a la font que hi ha al costat de l’església, vam menjar una mica i vam comentar tot el que havíem vist fins llavors. Ens sentíem afortunats per poder gaudir d’aquell paisatge tan viu i tan ple de petits detalls.

Per tornar a Cal Pauet vam decidir baixar pel camí vell passant per Maderm, travessant de nou boscos i prats antics. Aquest tram, igual que l’anada, ens va seguir regalant sorpreses. Tornàrem a trobar pebrassos en diverses clarianes, i de manera esporàdica, entre la pinassa i les molses humides, hi tornaren a aparèixer rogets, d’un vermell intens que contrastava amb els verds foscos del bosc. També vam descobrir una mena de forat gran sota d’un arbre proper. Sembla que aquell refugi podria ser la llar d’algun animal del bosc, un lloc secret on amagar-se i protegir-se. Ens va fascinar imaginar quines criatures podrien viure allà, aprofitant aquella ombra i protecció que els ofereix la natura.

Quan vam arribar a Maderm, els núvols ja tapaven tot el cel i es notava una mena de silenci natural, trencat pel cant d’alguns ocells amagats entre les branques dels arbres. Continuant el camí, seguíem amb la companyia d’aquelles papallones constants i incansables que semblaven seguir-nos durant tot el trajecte.

Just quan arribàvem de nou a Cal Pauet, van començar a caure les primeres gotes, suaus però persistents, com si el cel hagués estat esperant pacientment que arribéssim a casa. Un cop dins, va començar a ploure a bots i barrals, amb una força que feia retrunyir les teulades i omplia de remor l’aire de la vall. Des de la finestra, observàvem els camps mullant-se ràpidament i els camins convertint-se en rierols, amb una sensació de refugi i satisfacció. Aquella pluja final era com una cloenda perfecta a una jornada plena de natura, descobertes i calma, en què havíem tingut la sort d’explorar un paisatge viu, canviant i profundament arrelat a la terra.

Hogna radiata ( L'aranya Llop )

 

L’aranya llop es troba en aquesta fotografia; està molt ben camuflada. A veure si la hi podeu trobar.

Nom científic: Hogna radiata.

Família: Lycosidae.

Aquest cap de setmana, mentre feia una excursió per la Vall de la Vansa, vaig descobrir un animal molt curiós i fascinant: una aranya llop. És un aràcnid força impressionant, i la que vaig veure feia uns 5 centímetres de llargada, comptant les potes. Em va sorprendre com es camuflava perfectament entre l’herba seca i les pedres del terra. El seu cos, de color marró i recobert de petits pèls, li permet mimetitzar-se amb el paisatge i passar desapercebuda tant per les seves preses com pels depredadors.

Les aranyes llop tenen vuit potes llargues i robustes, que utilitzen per moure’s ràpidament pel terra. A diferència d’altres aranyes, no construeixen teranyines per atrapar aliment, sinó que cacen activament. Justament per aquest comportament se les anomena “aranyes llop”: perquè, igual que els llops, no esperen quietes, sinó que persegueixen i atrapen les seves preses amb rapidesa i precisió.

Disposen de vuit ulls repartits en tres files, cosa que els proporciona una visió excel·lent. També tenen uns pèls molt sensibles a les potes que detecten vibracions i moviments del terra, la qual cosa les ajuda a localitzar les seves preses amb precisió. Quan en detecten una, s’hi acosten sigil·losament i salten sobre ella per capturar-la amb les seves potents mandíbules.

Com molts aràcnids, les aranyes llop tenen verí, que utilitzen per immobilitzar les seves preses. Tot i això, no són perilloses per a les persones. Si es veuen acorralades, poden mossegar, i el dolor seria similar al d’una picada de vespa, però el seu verí no representa un risc greu per a la salut humana.

Aquestes aranyes viuen en zones seques i assolellades, com prats, clarianes de bosc, marges de camins o terrenys pedregosos, com els de la Vall de la Vansa. En aquesta espècie hi ha mascles i femelles. Les femelles són més grans i mostren un comportament molt protector: porten el sac d’ous enganxat al cos, i quan neixen les cries, se les carreguen a l’esquena fins que són capaces de sobreviure soles. Els mascles, més petits, tenen com a principal objectiu trobar parella.

Va ser molt fascinant observar una aranya així en el seu hàbitat natural. Aquesta experiència em va fer reflexionar sobre com fins i tot els éssers vius més petits poden tenir una vida complexa i unes estratègies de supervivència molt elaborades. La natura, fins i tot a petita escala, és plena de sorpreses que val la pena descobrir i respectar.

SANT JULIÀ DELS GARRICS

             Enmig d’un gran paratge natural es troba  l’església de Sant Julià dels Garrics, una construcció del segle XI situada al costat del riu Bona.  Es molt fàcil arribar-hi i els itineraris que s’hi poden fer a peu son molt senzills i aptes per tota la família.  Hi ha un recorregut d’uns 10 km que surt del mateix poble de Sorribes i arriba a l’església de Sant julià del Garric. Però si no es vol caminar tant hi ha recorreguts petits de 3-4 kms on es fa un recorregut al voltant de l’església visitant l’antic pont de pedra, la petita cova coneguda com “ L’Espluga de l’Olivé ”, una passarel·la de fusta i una preciosa cascada.  Tot això gaudint del bonic paisatge de la vall de La Vansa.

            En aquesta ocasió, nosaltres vam arribar amb cotxe fins al pàrquing mateix que hi ha a l’església de Sant Julià dels Garrics i des de allí vam iniciar el recorregut de color taronja de 3.8 km.

Aquestes fotografies son una petita mostra de la grandesa d’aquest indret i del fantàstic dia que hi vam passar.