PORC SENGLAR

Porcs senglars de la Vall de la Vansa

A L' Agost del 2014 vaig pujar amb la família a "Cal Pauet "a passar part de les vacances d'estiu.  Com era costum vam pujar a saludar l’Alfonso i la Montserrat del cortal. Quina va ser la meva sorpresa quan la Montserrat hem va explicar que a l'era de darrera de casa seva hi tenien dos porcs senglars que havien agafat el dia anterior. Vaig treure la càmera de la motxilla i els vaig anar a trobar. La Montserrat els tenia en una corralina i els hi havia donat una mica de menjar. Els hi vaig fer diferents fotografies les quals, ara,  m’han servit  per ensenyar-vos  com son els porcs senglars que habiten a la Vall de la Vansa. 

 

 Els senglars de la Vall de la Vansa: els habitants més discrets del bosc

A la Vall de la Vansa, al cor del Prepirineu català, un dels mamífers més coneguts i alhora més difícils d'observar és el senglar (Sus scrofa). Tot i que sovint només en descobrim les petjades, els rastres de fang o els camps remenats, aquest animal forma part de l'equilibri natural dels boscos de la vall.

Com és un senglar?

El senglar és un mamífer robust, amb un cos compacte i musculós, potes curtes i un musell llarg i molt fort que utilitza per remoure la terra a la recerca d'aliment. Té una oïda i un olfacte excel·lents, mentre que la vista és més limitada.

Els mascles són més grans que les femelles.

• Mascle (verro): pot arribar a pesar entre 80 i 150 kg, tot i que alguns exemplars excepcionals poden superar aquest pes. Presenta un coll molt desenvolupat i uns ullals prominents que creixen durant tota la vida.
• Femella (truja): és més petita, habitualment entre 50 i 90 kg. Té una constitució més esvelta i els ullals són molt menys visibles.

El pelatge

El cos està recobert d'un pelatge espès, format per pèls llargs i rígids de color marró fosc, grisós o gairebé negre, que els protegeixen del fred hivernal.

Les cries, conegudes com a garrins, presenten un aspecte molt diferent: durant els primers mesos tenen el cos cobert de ratlles longitudinals de color crema i marró que els serveixen de camuflatge entre la vegetació. Aquestes ratlles desapareixen a mesura que creixen.

Què mengen?

El senglar és un animal omnívor i molt oportunista. La seva dieta varia segons l'època de l'any i la disponibilitat d'aliments.

A la Vall de la Vansa s'alimenta principalment de:

• glans de roure i alzina;
• faigs i castanyes quan n'hi ha;
• arrels, bulbs i tubercles;
• herbes tendres;
• bolets;
• fruits silvestres;
• insectes, cucs i larves;
• cargols;
• petits vertebrats i, ocasionalment, ous d'ocells.

Quan troba conreus propers als boscos també pot alimentar-se de patates, blat de moro, cereals o hortalisses, fet que pot ocasionar danys als agricultors.

On s'amaguen?

Durant el dia acostumen a descansar en zones molt tranquil·les del bosc.

Prefereixen:

• boscos densos de roures, alzines o pins;
• matollars espessos;
• barrancs humits;
• zones amb vegetació abundant prop de torrents.

Construeixen uns jaços senzills amb branques, fulles seques i herba, on passen les hores de més calor o descansen després de les sortides nocturnes.

Generalment són més actius al capvespre, durant la nit i a primera hora del matí.

L'aigua i les basses

Els senglars necessiten disposar d'aigua amb regularitat. A la Vall de la Vansa aprofiten fonts, torrents, petites basses i abeuradors.

Els agrada especialment rebolcar-se en basses de fang, un comportament conegut com a bany de fang. Aquest bany els ajuda a:

• refrescar-se durant els mesos calorosos;
• protegir-se dels insectes i paràsits;
• mantenir la pell en bon estat.

És molt habitual trobar petjades ben marcades al voltant d'aquestes basses. Les petjades mostren dues peülles principals i, quan el terreny és molt tou, també hi poden quedar impreses les dues peülles posteriors més petites.

Com es reprodueixen?

L'època de zel acostuma a produir-se entre finals de tardor i l'hivern.

Els mascles competeixen entre ells per aparellar-se amb les femelles, sovint mitjançant exhibicions de força i, de vegades, petites baralles.

La gestació dura aproximadament 115 dies, és a dir, prop de quatre mesos.

Cada femella pot tenir entre 3 i 6 garrins, encara que en anys molt favorables poden néixer ventrades més nombroses.

Els garrins romanen sempre molt a prop de la mare, que els defensa amb molta determinació.

El cicle de vida

Durant els primers mesos, els garrins depenen completament de la llet materna, tot i que aviat comencen a menjar aliments sòlids.

Al cap d'un any ja tenen una mida considerable.

Les femelles poden començar a reproduir-se entre el primer i el segon any de vida si hi ha prou aliment.

En llibertat, un senglar pot viure aproximadament entre 8 i 10 anys, encara que alguns exemplars poden arribar als 12 o 15 anys si les condicions són favorables.

Són perillosos?

En condicions normals, el senglar evita el contacte amb les persones. Quan detecta presència humana acostuma a fugir.

Tanmateix, pot resultar perillós en algunes situacions:

• si una femella defensa els seus garrins;
• si un animal està ferit;
• si se sent acorralat i no té cap via d'escapament.

Per aquest motiu és important mantenir sempre una distància prudent i no intentar alimentar-los ni acostar-s'hi.

A les carreteres del Prepirineu també cal extremar la precaució, especialment al vespre i durant la nit, ja que els senglars poden travessar la calçada de manera sobtada.

Fan malbé els aliments?

Els senglars poden provocar danys importants als conreus. En remoure la terra amb el musell per buscar aliment poden malmetre:

• horts;
• camps de cereals;
• patatars;
• sembrats;
• prats.

També poden consumir fruita caiguda dels arbres i aprofitar aliments accessibles prop de masies o contenidors si no estan ben protegits.

Malgrat aquests inconvenients, el senglar també desenvolupa una funció ecològica important. En remoure el sòl afavoreix la dispersió de llavors, contribueix al reciclatge de matèria orgànica i ajuda a controlar algunes poblacions d'insectes.

Un habitant emblemàtic de la Vall de la Vansa

El senglar és una de les espècies més representatives dels boscos del Prepirineu. La seva gran capacitat d'adaptació li ha permès prosperar en paisatges com els de la Vall de la Vansa, on conviu amb rouredes, pinedes, prats de muntanya i torrents.

Conèixer els seus hàbits, respectar el seu espai i comprendre el seu paper dins l'ecosistema ens ajuda a conviure millor amb aquest animal salvatge, discret i essencial per al bon funcionament dels boscos prepirinencs.